MARXO, REEDITO, COMENÇO :

http://senyorsunyer.wordpress.com

Barbie ciclista cuesta arriba.

Vist l'altre dia en uns xinos:

- Argh por Dios no puedo más!

Ciber mal rotllo

Aquella sensació de quan les noves tecnologies et deixen anar una borderia...

SGAE

De fet no cal dir res... ells mateixos es retraten.

L'altre dia...

L'altre dia em vaig barallar amb un ornitorrinc i em va guanyar. La cosa no quedarà així.

Anar-se de To

Quan algú em comenta que algú s’ha barallat i que mentre parlava va anar-se de to, mai ho entenc... per a mi anar-se de to és això:

FRANCESCA

No crec que el vostre marit vulgui participar, sempre m’ha semblat que es distanciava d’aquestes festes.

ROSER

Si, dona si… no cal que ho digui. Tot i això crec que aquest cop serà diferent.

FRANCESCA

No em digui que ha aconseguit convenç-se’l perquè hi assisteixi? Seria tota una proesa!

ROSER

Això sembla... però ja li dic que la seva voluntat pot canviar tan ràpidament com ho fa el vent de migjorn.

FRANCESA

Sempre m’ha semblat extraordinària la vostra relació. Sou un matrimoni digne d’admirar. Un referent del barri.

ROSER

Ai, dona que em posarà vermella. Prou que n’estic d’orgullosa, tot i que problemes, com a totes les cases, n’hi hagut algun que altre cop. Té un mal humor ... diguéssim que força considerable.

FRANCESCA

No serà per tant...

ROSER

No me’n queixo, car que m’agradaria trobar un remei per calmar aquesta mala maror...

FRANCESCA

Fot-li una menjada de polla.

Alerta!

La imbecilitat humana: El Peligro del preservativo

Mala Ressenya: Armas, gérmenes y acero

Recupero una ressenya que vaig fer a primer de carrera i que mai vaig entregar:

Cuando un hijo de puta nace, lo noto. En el caso de Jared Diamond, no lo hice; púes no estaba vivo. Ganador de un premio Pulitzer, Armas, gérmenes y acero nos muestra la capacidad de Diamond de llenar 589 páginas de pura mierda. Con una magistral combinación de sandeces y burradas dignas de formar parte de una tertulia nocturna entre Farruquito, Paquirrin y Andrés Pajares.

En este libro Diamond expone la evolución de las distintas sociedades humanas como si explicara a su mujer que el tamaño no importa; es decir, poniendo ejemplos de amigos/conocidos que podrían justificar sus suposiciones. Gráficamente, y sin querer resultar muy pretencioso, el libro podría ser reducido en una sola imagen:

Muy bonito, muy rojo, gran parte de la población (infantil, pero no obstante población) cree en él pero la pena es que no existe, tal y como la mitad de las predicaciones de Jared Diamond. Juan Avilés, de El Mundo, opina en la contraportada que; <<Creo que estamos delante de uno de los estudios históricos más originales y sugerentes de los últimos años.>> y no podría estar más de acuerdo ya que la originalidad imaginativa impregna cada página del libro y lo de sugerente... bien, sin lugar a dudas sugiere muchas cosas, sino no estaria escribiendo esto.

¡Un pulitzer i un milión de ventas! Como está el mundo eh?

L'amic dels animals (II)

Amics, amigues, Rocio Dúrcal,

Sento haver desviat aquest blog cap al pessimisme, altra vegada ho he de fer, i ho faig perquè és necessari conèixer la realitat malgrat que no ens agradi o ens faci massa mal. He de fer públiques les coses que descobreixo i compartir-les amb tots vosaltres... desprès del trasvals social que va provocar l’esterilitat de les mules he de donar-vos una altra informació terrible...Les girafes són mudes. Si, et dono temps per recollir el bolígraf que tenies a la boca i se t’ha caigut. Ja està? Doncs si amics i amigues dels animals, les girafes al disposar de tant llarg coll no estan proveïdes de cordes vocals i per tant... son mudes.

Les girafes són animals que viuen en manades de 7 a 20 individus al llarg de tota la seva vida, però sense dirigir-se una sola paraula, ni gestos, ni mirades, apassionades... bé gestos i mirades si i us ho explicarè. Durant la meva investigació he descobert que aquesta dificultat no a impedit que les girafes somiessin en un món on la seva comunicació fos possible. Des de l’antiga Grècia, Collirus, una girafa de temps d’Alexandre el Gran va idear l’”alfabet pezuñal”, que consistia en la traça d’una escriptura amb la peunya, fet que feia que el text quedes gravat a la soca dels arbres. Desgraciadament no fou efectiu doncs quan abaixaven el cap per llegir i el tornaven a pujar per seguir la comunicació ja havien oblidat allò llegit. Doncs la memòria girafil és escasa.

A l’edat mitjana el filòsof i clergue Paco el Moro de la Sabana va escriure el primer tractat progirafista: vida duram est. On explicava d’injustícia que nostrusenyor havia fet alhora de crear les girafes mudes. Gràcies el vida duram est els monestirs van começar a acollir les girafes, d’aquí la construcció dels campanars i se’ls i va otorgar el dret a tocar les campanes per així amb un codi morse comunicar-se amb les altres girafes. Va ser el moment daurat de la comunicació de les girafes, però aviat es va veure escapçat. L’any 1213 es va incendiar el monestir de Mufasa (Àfrica) on es guardava la còpia original del vida duram est, un monjo de l’Eixample va intentar recuperar-lo, però al restarar-lo va haver-hi múltiples errors d’interpretació, així doncs el ara anomenat est duram, vida va provocar un gran nombre d’ereccions entre la comunitat cristiana i les violacions a girafes van ser tant freqüents que van haver de retornar a la Sabana. Del est duram, vida surt la famosa frase; la vida és dura com la picha d’un cura.

Fins el segle XIX Sir Jiraffhanson, inventor del walkman per a girafes, el laser disc i VHS el retorno, no va reprendre el intent de comunicació de les girafes. Desprès de tres anys investigant una nova manera de comunicar per les girafes no va fer res, va anar a casa i es va ficar a dormir.

Aquesta és la trista història de la comunicació de les girafes. Al segle XX es va publicar el llibre Bajo el Sol con las Jirafas, on s’incluia un fragment tant esferreidor com el següent:

“Allí va... Asuncion la jirafa con su hija Renata... por la sabana, plácido día de domingo perfecto para comer la tardía hojarasca de los arboles. La pequeá Renata se aleja de Asuncion que le saca la lengua como signo de aprobación. La pequeña Rebata quada desdibujada en el horizonte por las olas de calor africanas... cuando, de repente, Lepoldo el león le acecha. Asunción se da cuanta pero... ¡Impossible! Gesticula con desesperación pero no puede gritar...”

He decidit no continuar amb la narració per no ferir la sensibilitat de ningú. Mediteu vosaltres mateixos. Jo tinc clar que em de prendre alguna acció contra aquesta injustícia. Junts podrem acabar amb les injustícies animals!

Pobre Josefa la Jirafa que casada 20 años con Rodolfo el Jirafo núnca le ha dicho una palabra bonita.